Deia David Simon, creador de l’excel·lent sèrie televisiva The Wire i abans periodista de successos pel diari Baltimore Sun durant 15 anys, que “el perquè és el que converteix el periodisme en un joc d’adults”. I afegia, “l’única manera d’explicar el perquè és mitjançant periodistes absoluta i completament compromesos amb la cobertura d’un assumpte determinat o una institució. I per tenir aquesta classe de periodistes en plantilla, els diaris han de pagar-los el suficient”.

Una equació senzilla però que no quadra amb els plantejaments mercantilistes dels mitjans de comunicació actuals, on el que compta són cada cop menys l’exel·lència periodística i cada cop més el balanç de resultats i les cotitzacions del conglomerat mediàtic en qüestió a Borsa. No es paguen bon sous, ergo baixa la qualitat de la informació. I el “perquè” és habitualment la pregunta que queda per contestar.

Aquesta tendència dels mitjans és encara més evident en la informació internacional. Cada cop es paguen menys enviats especials, cada cop es compren menys articles i els reportatges en profunditat de denúncia i conflictes de l’àmbit internacional han anat desapareixent de diaris i revistes dominicals per donar pas al que Pepe Baeza anomena el model People. Més famosos i menys continguts de denúncia i crítics de més difícil digestió per lectors i anunciants.

Davant d’aquest panorama, explicar públicament que un es vol guanyar la vida dedicant-se al periodisme social i de guerra com a freelance gairebé produeix rubor. Sona més ingenu que dir que un vol ser futbolista professional quan ja ha arribat als 28 anys i segueix jugant només les patxangues amb els amics.

Però en això estem. I n’hi ha molts altres. Joves grans professionals que ho han aconseguit o estan lluitant-hi: Mikel Ayestaran, Unai Aranzadi, Alberto Arce, Olga Rodríguez, David Beriain i Sergio Caro, Antonio Pampliega, Gemma Parellada i altres que, com diu Ramon Lobo, “s’embruten les sabates de pols”.

Nosaltres ho fem de manera col·lectiva. Perquè treballar en equip enriqueix, i perquè les penes i alegries passen millor acompanyats. Amb voluntats d’explicar el “perquè” les coses succeeixen, d’acostar-nos a les històries i narrar-les pausadament, i de seguir “embrutant-nos les sabates de pols” tant temps com puguem.