iA


Srebrenica, una ferida oberta al cor d’Europa

by Andreu Jerez. Average Reading Time: almost 4 minutes.

A part d’un rellotge de paret que pareix que fa anys que no funciona, la sala d’estar de la casa d’Irvin Mujcic a Srebrenica està plena de referències a l’antiga Iugoslàvia: imatges del mariscal Tito, fotos que immortalitzen moments de felicitat familiar d’abans de la guerra, calendaris d’un país que ja no existeix, una imatge de l’antic equip de futbol de Srebrenica. Entre els jugadors, s’hi pot veure el desaparegut pare d’Irvin. Aquest bosnià musulmà de 28 anys, exemple clar de l’anomenada iugonostàlgia, va perdre el seu pare al genocidi perpetrat per les forces serbobosnianes de Ratko Mladic el juliol de 1995. Irvin també va perdre 25 familiars més durant el primer genocidi comès a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

La neteja ètnica portada a terme per l’exèrcit de la República Sprska (entitat sèrbia dins de Bòsnia i Hercegovina) a la zona de Srebrenica és un paradigma de la brutalitat de la guerra civil que van patir els Balcans després de la dissolució iugoslava: una vegada conquerit l’enclavament de Srebrenica, aleshores de majoria musulmana i declarada zona protegida per les Nacions Unides, l’onze de juliol del 1995, Mladic va ordenar als seus homes que continuessin avançant fins a la localitat de Potocari, dins la municipalitat de Srebrenika, on hi havia el destacament d’un parell de centenars de cascs blaus.

Un home resant enmig dels taüts abans de ser enterrats a Potocari. Carles Palacio.

 

Allà, s’hi havien refugiat més de 25.000 persones bosnianes musulmanes procedents de tota la vall del Drina que escapaven de l’avanç de les tropes serbobosnianes. Esperaven rebre la protecció dels cascs blaus. No va servir de res. Davant la passivitat de la comunitat internacional, Mladic va ordenar separar tots els menors i homes d’entre 12 i 70 anys, prop de 8.000, que van ser executats sistemàticament durant els dies següents. La resta de població musulmana va ser deportada o va fugir a peu a través de les muntanyes.

El Tribunal Penal Internacional per l’Antiga Iugoslàvia (TPIY) va sentenciar, el 2004, que l’objectiu de l’operació ordenada per Mladic va ser netejar ètnicament la regió. El govern serbi ha condemnat “amb claredat el crim horrorós” de Srebrenica, però es nega a qualificar-lo de genocidi. L’horror viscut a Srebrenica ara fa vint anys ha esdevingut un símbol de la guerra de Bòsnia (1992-1995): al llarg d’aquest conflicte armat que va tenir lloc al cor dels Balcans, sovint, l’objectiu de les diferents comunitats (bosniana musulmana, croata bosniana –catòlica– i serbobosniana –ortodoxa) va passar de ser vèncer l’enemic a ser, també, fer-lo fora dels territoris que consideraven seus per drets històrics i de sang, un cop desapareguda l’autoritat superior iugoslava.

Viure amb l’horror

Irvin no té problemes per explicar els seus records de la guerra. Ho fa amb calma, sense exaltar-se ni mostrar indicis d’odi, però amb una tristesa evident en la mirada, una expressió comuna a Srebrenica. Irvin sembla haver après a viure amb els records de l’horror. Tant és així que, el desembre passat, aquest jove de 28 anys crescut a Itàlia va decidir mudar-se a la casa familiar de Srebrenica. Després de ser destrossada i ocupada per les forces serbobosnianes, feia anys que estava abandonada. Irvin es va ocupar de rehabilitar-la tot sol per poder-hi viure. Avui, és l’únic membre de la família a Srebrenica.

La Mars Mira és una marxa de commemoració de les víctimes de Srebrenica que, en molts trams, passa entre zones minades. Andreu Jerez

 

Tornar a les seues arrels no va ser una decisió fàcil. La ciutat està situada dins la República Srpska, entitat governada i habitada majoritàriament per població serbobosniana dins les fronteres del fràgil Estat de Bòsnia i Hercegovina, nascut després que, el 1995, se signés la Pau de Dayton, un acord de pau forçat pels Estats Units. Centenars de milers de persones bosnianes musulmanes van abandonar les seves cases durant el conflicte i només una minoria va decidir tornar a l’est de Bòsnia i Hercegovina quan les armes van callar. “Srebrenica és el meu lloc, però, al mateix temps, no ho és”, diu Irvin. El jove té assumit que no viurà molt temps ací: Srebrenica ja no és –i difícilment tornarà a ser– la ciutat d’abans de la guerra.

Continuar llegint al setmanari La Directa.

No comments on ‘Srebrenica, una ferida oberta al cor d’Europa’

Leave a Reply